Ainoa Olza Garcia, secretària de la Dona de la federació comarcal del Baix Llobregat i l'Hospitalet.

La Mònica, i la seva filla menor. La Judith. La Rosa. L’Annick. La Josefa. La Glòria. I, també, la Yolanda. Totes elles han estat assassinades per la seva parella, o exparella, al llarg d’aquest any.

De totes elles, només una havia denunciat prèviament. De totes elles, la Mònica i la seva filla, la Rosa i la Josefa, eren de la comarca. A més, dues dones han estat assassinades dins l’àmbit familiar i una altra dins l’àmbit de la violència comunitària.

En el que portem d’any 11 dones –onze dones– han estat assassinades. Ens han matat onze vegades a totes. Només pel fet de ser dones, sí, ens han mort pel simple fet de ser dones!

Aquest ha estat un any que ha bufetejat inesperadament tothom, tot el planeta, amb una pandèmia que ens ha fet minvar la salut física i emocional, les possibilitats econòmiques i les relacions socials. I ha estat un fet especialment dur per a les moltes famílies, masses, que han de lluitar per sobreviure; però molt especialment per a aquelles famílies que han de conviure amb un agressor. Una presó sobrevinguda que ha distorsionat i dificultat el seguiment i l’ajuda a les dones maltractades. Així passa que les dades indiquen una disminució dels casos de víctimes mortals durant el confinament; però, també, una disminució considerable de les denúncies. La raó d’aquestes dades és evident, en aquesta situació les dones tenien el maltractador al costat 24 hores, sovint en un espai reduït i angoixant.

Viure una relació de violència masclista amb la parella en situació de confinament és extremadament difícil, dur i perillós. Per això cal que l’entorn proper, familiar i social, hi estiguem molt pendents, i que vigilem de mantenir els llaços afectius dins la comunitat, doncs la disminució de les relacions socials ha fet que la xarxa de suport de l’entorn directe de les víctimes gairebé hagi desaparegut. I aquest suport és imprescindible per a que les víctimes facin el pas d’interposar la denúncia al seu maltractador o bé perquè fossin persones del mateix entorn qui presentaven aquesta denúncia davant l’evidència del maltracte. I no oblidem que el pas de denunciar és d’una duresa emocional que només saben i entenen les persones que la passen, la revictimització constant durant tot el procés per part del mateix sistema judicial i el dolor de tornar a reviure la memòria de tot el que ha passat és una muntanya costeruda, d’aquí que sigui important l’acompanyament i el suport a la víctima per part del seu entorn.

És evident, com dèia, que hagin disminuït les denúncies durant el confinament per aquesta raó de l’aïllament, de la por, de la solitud i, finalment, de la terrible “resignació”. El que no han disminuït, potser al contrari durant el confinament, són els actes de violència masclista contra nosaltres. Com denunciar en aquestes condicions? No podem exigir les dones que sempre siguin valentes quan el que hauríem de ser és lliures.

D’altra banda, la pandèmia ha fet evident l’enorme importància dels treballs de cura, i malgrat a les llars hi ha hagut canvis de rutines i tasques, no s’ha trencat amb el model de sempre, on és la dona qui carrega amb el gruix d’aquesta feina. Els canvis han estat “adaptatius”, per a sobreviure en un moment sobrevingut, però no estructurals, i no ho seran fins que no canviem les lleis que ho regulen. Els costos laborals, socials, de salut i quotidians han estat molt més alts per a  les dones, perquè quedar-nos a casa ha generat una important caiguda dels ingressos econòmics i dels llocs de feina, especialment lligat a allò que s’anomena el “terra enganxós” (dones que no poden sortir d’àmbits de precarietat laboral per raons diverses). Han crescut les necessitats bàsiques, s’han agreujat situacions de desprotecció de dones que treballaven de manera no-formal, o que han estat acomiadades, o, simplement, de dones soles amb fills a càrrec que no podien anar tampoc a l’escola. Els treballs de cures han recaigut, molt majoritàriament, en nosaltres, fet que ha significat més risc de contagi. Les dades recollides fins ara durant el confinament demostren un treball de cura “rígid” on les tasques físiques les hem fet majoritàriament nosaltres i, en canvi, les tasques d’ajudar els fills amb els estudis s’han repartit entre homes i dones quan es convivia en parella. I a això s’hi afegeix un “efecte fugida”, perquè, en general, els homes han pogut tornar al treball presencial abans que les dones.

Per tant, podem dir que la pandèmia i el confinament ha fet augmentar la vulnerabilitat de les dones, reforçant les desigualtats fonamentades en la divisió sexual del treball, i que quandesapareix el suport públic, qui te cura dels infants i les persones dependents som majoritàriament les dones. Sovint és confon o s’ha volgut confondre intencionadament “l’amor per la família”, amb el treball NO remunerat, un treball que és invisible.

L’any 2004 la violència masclista va passar a ser considerada un problema públic i no privat i familiar. I això és el que hem de fer amb el treball de cures, elevar-ho a l’àmbit públic per a poder disminuir o erradicar aquestes desigualtats que perjudiquen i posen en una situació de més vulnerabilitat les dones.

Per acabar, val la pena compartir algunes dades oficials de l’Observatori Comarcal del Baix Llobregat: “464 dones víctimes de violència masclista. 22 homes condemnats, 1 d’absolten el segon trimestre de 2020. El nombre de denúncies de violència masclista (464) creixen respecte el trimestre anterior (+19) però disminueix significativament respecte el mateix trimestre de l'any anterior (-102). 21 de cada 100 dones víctimes de violència masclista dispensen la seva obligació de declarar en el procés judicial. El 84,5% de les denúncies van ser rebudes per atestat policial amb denúncia de la víctima de violència masclista, 8% amb intervenció directa policial i 5% informe de lesions.”. Ja acumulem aquest any 1058 víctimes ateses, 836 menors (de les quals el 60% eren nenes). I no oblidem tampoc que hi ha hagut 5 mutilacions genitals femenines a Catalunya (cap al Baix Llobregat) i 9 matrimonis forçats, dels quals dos eren menors.

Vull recordar que a Catalunya eltelèfon d’atenció a les víctimes de violència masclista 900 900 120, funciona les 24h i NO DEIXA RASTRE A LA FACTURA. També hi ha el WhatsApp 671 778 540, i el correu 900900112@gencat.cat