Ainoa Olza Garcia, secretària de feminismes de la Federació Comarcal ERC-Baix Llobregat i l’Hospitalet.

Malauradament, fins ara, quan una dona patia una agressió sexual, passava per un periple davant els tribunals i el sistema en general, que tot sovint feia que s'ho repensés i no denunciés. Les dones havíem de demostrar que ens hi havíem negat i que ens havíem resistit fortament a mantenir relacions sexuals per poder ser considerades com a víctimes. L'agressió podia venir per part de la parella, un conegut o un grup coordinat de bèsties, ens podien proporcionar alguna droga que ens deixava sense poder defensar-nos, o simplement podíem estar en xoc i, per tant, sense poder reaccionar paralitzades per la por. Si no ens hi negàvem, si no oposàvem resistència, si no lluitàvem físicament, «s'entenia» que consentíem a tenir relacions sexuals. Malgrat que ens fessin mal, ens colpegessin, ens introduïssin objectes, ens vexessin, malgrat que diguéssim que no mig estabornides i en veu baixa, malgrat que hi hagués imatges d'una agressió tan inhumana que fos gairebé impossible veure aquestes imatges sense esclatar a plorar de ràbia... «consentíem». Almenys de cara al jutge.

Aquest periple, aquesta violència institucional envers les dones, ha naturalitzat i silenciat en moltíssimes ocasions les violències sexuals que patim, revictimitzant-nos, deixant-nos soles i sense ser "reparades".

L'article 36.2 del Conveni d'Istanbul (conveni regulador de la Unió Europea en aquest àmbit) considera que només s'entendrà que hi ha consentiment quan s'hagi manifestat lliurement mitjançant actes que expressin de manera clara la voluntat de la persona a mantenir relacions -. Per tant, tot el que no passa per un consentiment positiu és una agressió!I desprès de molta lluita feminista, aquest és el camí que per fi, tant la societat com la justícia comença a enfilar.

Les dones podem i tenim el dret a canviar d'opinió, en qualsevol moment, i podem voler deixar de participar en una pràctica sexual de sobte, sense que el fet d'haver iniciat el joc pressuposi que volem continuar. Les dones podem no voler mantenir relacions amb una persona amb qui n'havíem mantingut, i això inclou també la mateixa parella (sí: hi ha moltes agressions i violacions dins la mateixa parella, d’igual manera que la gran majoria de violacions es donen per part d’una persona propera i en un suposat entorn “segur”).

El consentiment positiu vol dir que en tot moment hem d'acceptar i manifestar de manera clara que volem participar i/o seguir amb la pràctica sexual i que, evidentment, podem parar en qualsevol moment!

Fa pocs dies, la Conselleria d'Igualtat i Feminismes va presentar el model per a l'abordatge de les violències sexuals amb un bon grapat d'accions, entre les quals una campanya sobre el consentiment que amb motiu del #25N ha començat ja a xarxes, teles i radios #SíAlConsentiment.

Per tal de conscienciar i fer entendre aquest concepte en positiu, la campanya tracta d'explicar-lo en 8 gags diferents molt reveladors i il·lustratius, on es dona una situació d’intrusió que plasma de manera molt clara una situació violenta i agressiva envers la dona, i puguem començar així a construir una nova cultura col·lectiva del consentiment, en què la violència mai pugui ser acceptada.

Ens falta molt camí fins a fer desaparèixer la xacra de les violències masclistes de la nostra societat. Haurem de fer profunds canvis socioestructurals que ajudin a la prevenció i canviïn la manera de pensar i fer. Hem de dirigir la mirada i els esforços de la nostra societat no cap a les dones, no envers la cultura de la culpa i la por, no cap a accions que haguem de fer les dones per evitar que ens agredeixin, sinó cap a canvis socials, dels quals evidentment els homes tindran una enorme responsabilitat, que faran que les dones puguem viure lliures i sense por.