Opinió

Sant Jordi i Santa Jordina, en perspectiva de gènere.

Sant Jordi i Santa Jorgina, en perspectiva de gènere.
Sant Jordi i Santa Jorgina, en perspectiva de gènere.

Francina Martí Pidelaserra, secretària de Feminismes d'ERC-Sant Joan Despí.

 

 

Per a moltes persones l’inici de la primavera és quan ho anuncia un dels grans i coneguts centres comercials, que aquí no direm la marca però que tothom li ve al cap. Doncs per mi l’inici de la primavera és quan celebrem la festivitat de Sant Jordi i Santa Jordina, que és quan ja podem apreciar el guany de llum solar, és quan depèn de l’any algunes ja ens atrevim a portar màniga curta, i també ja comencem a estar més estona als carrers i places dels nostres pobles i ciutats per gaudir del bon temps, el 23 d’abril és el gran dia de plena primavera i tenim una forma molt especial de celebrar-ho i és regalant-nos roses i llibres.

De petita, i no soc tan gran!! les generacions de joves d’avui en dia m’han posat l’etiqueta de boomer, no recordo pas que fos una gran festa al carrer, com tampoc recordo que els meus pares i els meus avis i àvies es regalessin roses i llibres. Potser és perquè veníem de pagès i com diem a casa “érem pobrets i alegrets” i això de comprar roses quan a casa ja teníem rosers de tots els colors no anava amb nosaltres com tampoc comprar llibres i encara menys buscar l’últim premi de prestigiosos certàmens literaris. Crec que va ser a l’escola que em van explicar la llegenda de Sant Jordi  per primer cop i que vaig corroborar que a casa també la coneixien, i sempre me la van explicar com un conte fantàstic on apareixia un drac ferotge i que tenia un final feliç, molt a l’estil Disney.

Cada any a mi m’agradava molt escoltar la llegenda sobretot la part de la lluita del cavaller Sant Jordi, i no li donava tanta importància a tot el vessament de sang com tampoc a la seva transformació en rosa i encara menys l’enamorament de la princesa pel fet que un cavaller la salvés d’una mort segura. En el fons, jo volia ser el cavaller, jo m’identificava amb ell i no pas amb la princesa, jo em veia com ell, tossuda, incansable, volia ser aquella persona que lluita contra les injustícies, que lluita per una quimera, que vol aconseguir canviar les coses amb totes les seves forces. Però això m’ho vaig guardar per mi, mai ho vaig comentar, perquè veia que totes les meves amigues s’identificaven amb la princesa i totes volien que algun noi els hi regalés una rosa. Amb els anys i a mesura que em feia gran vaig veure que no era l’única que s’identificava amb els valors del cavaller i que volia trencar amb la idea romàntica de la llegenda, ho tenia tan clar que fins i tot a les meves primeres parelles els hi exigia que també em regalessin un llibre. Era sorprenent sentir comentaris dels llibreters dient-nos que la tradició no era aquesta, que la dona era la que regalava el llibre a l’home i que l’home li regalava a la dona la rosa com a símbol d’amor. Anaven passant els anys i va arribar un moment que li vaig agafar mania a la rosa, i mira que és una flor preciosa, però per a mi era un símbol romàntic amb el qual no m’identificava.

Després hi havia un altre conflicte que jo tenia amb la tradició tant masculinitzada de la festivitat i era quan et posaves a triar llibre per a tu, perquè anava amb la meva parella a viure la festa i per tant tots dos anàvem a remenar i triar lectura, si t’hi fixaves tot eren llibres escrits per homes, realment et posaves a mirar totes les parades i llibreries i la gran majoria dels llibres que et mostraven a primera fila era d’escriptors, havies de remenar molt per trobar el d’una dona, on eren les dones escriptores, que no n’hi havia?

Em vaig adonar que a primera línia et posen els premis literaris i que la gran majoria eren títols escrits per homes, i això és un fet tangible. Per tant, les històries, els personatges, la temàtica eren en clau i visió d’home, era de temes que potser a mi no m’interessaven o simplement havia madurat i necessitava una literatura explicada d’una altra manera, des del punt de vista femení. No m’invento res, no són manies d’una feminista que busca tres peus al gat, hi ha un informe que seguidament ara us exposo.

És un informe realitzat el 2015 per l’Observatori Cultural de Gènere i denúncia el baix percentatge d’escriptores guardonades en els darrers anys. L'estudi va analitzar 70 premis literaris catalans entre els anys 2000 i 2014, i destaca que la majoria d’escriptores consultades afirmen que s’han sentit discriminades

Aquest informe es va centrar en analitzar els premis literaris de l’àmbit català des de la perspectiva de gènere. S’han comptabilitzat els autors i les autores guardonats en 70 premis literaris de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears durant els darrers 15 anys.

Els resultats són força decebedors per a les escriptores en tots els gèneres literaris, ja que només suposen el 22,9% dels guardons en narrativa per a adults, el 36,4% en narrativa infantil i juvenil, el 23,1% en poesia i el 17,8% en premis a la trajectòria literària. L’assaig i el teatre, amb el 7,4% i el 4,8% d’escriptores premiades respectivament, són els dos gèneres en què les dones guardonades són encara més minoritàries.

En el cas de la narrativa infantil i juvenil, els percentatges entre escriptors i escriptores guardonats està una mica més anivellat, però la majoria de guardonats també són homes (63,6%) tot i que hi ha majoria d’autores. En conjunt, en els darrers 15 anys només hi ha hagut 3 premis literaris (4,3% del total) amb més del 50% d’escriptores guanyadores, mentre que el percentatge de certàmens en què les guardonades suposen menys del 30% és del 72,9%. En la resta de premis literaris analitzats (22,9%), el percentatge  d’escriptores guardonades oscil·la entre el 30% i el 50%.

La conclusió a què arriba l’informe és que les escriptores estan infrarepresentades als premis literaris en llengua catalana, tot i la importància que suposa guanyar un premi per a qualsevol autor o autora, ja que els premis són una gran eina de promoció, gairebé l’única manera de viure de la literatura, i això els fa més importants del que pensem perquè moltes vegades són el seu modus vivendi.

Una de les explicacions que aporta l’informe al fet que les escriptores no semblin gaudir dels mateixos mecanismes de promoció que els escriptors és que la majoria d’homes no llegeixen llibres escrits per dones. Altres motius inclosos a l’informe parlen de la preponderància masculina als alts càrrecs del món editorial, la poca atenció de la premsa especialitzada a la feina literària de les dones, el fet que la literatura escrita per dones continuï considerant-se massa sovint com un producte de segona fila i una configuració majoritàriament masculina dels jurats que atorguen els premis literaris.

Realment les dones no han començat a guanyar premis fins que altres dones han començat a formar part dels jurats. Per tant la millor forma d’assegurar la normalitat és assegurant amb quotes la representativitat de les dones al món literari.

A més l’Informe inclou un annex titulat "Discriminació, sí o no", en què s’ha preguntat a un conjunt d’escriptores si en alguna ocasió s’han sentit discriminades pel fet de ser dones. La majoria de les autores han contestat que sí. Hi han participat, entre d’altres, Maria Barbal, Lolita Bosch, Ada Castells, Flavia Company, Josefa Contijoch, Patrícia Gabancho, Empar Moliner, Bel Olid, Núria Perpinyà, Rosa Regàs, Olga Xirinacs, Isabel-Clara Simó i Patrícia Soley.

Enguany s’han convocat tots els premis literaris a una trobada per fer-se una foto a La Pedrera per donar el tret de sortida a la celebració de Sant Jordi, és la imatge de tots els escriptors i escriptores que l'últim any han rebut premis literaris. A la foto han format part 8 escriptores i 15 escriptors, en aquest cas és evident que una imatge val més que mil paraules i que les dades han millorat molt poc, per tant està clar que Santa Jordina encara ha de ser més tossuda i incansable i li falten moltes batalles per guanyar-li al drac. Som-hi!!