Anna Marimon Aragonès, secretària de la dona ERC-Collbató.

Avui és 28 de setembre, dia internacional per la despenalització de l'avortament.
Quan m'he plantejat parlar de l'avortament i de la seva despenalització he cregut convenient, tot i que moltes vegades hi ha gent que s'hi refereix com un trencament, parlar de vida.
Crec que totes, com a dones, anem pensant a mesura que ens anem formant com a persones, com ens agradaria que fos la nostra vida. Pensem en el nostre futur professional, en si ens agradaria tenir parella i algunes de nosaltres si volem o no ser mares. Tot això per anar traçant un camí cap a un futur. Aquest camí de vegades agafa dreceres i/o de vegades es veu modificat. Però crec que és important que el puguem anar dibuixant i sobretot decidint cap allà on volem anar.

Ara mateix podeu pensar que m'estic desviant del tema, però crec que necessitava fer aquesta petita introducció.
Us parlava que de vegades aquest camí que ens imaginàvem ens pot portar sorpreses. Una d'elles crec que pot ser l'embaràs. Moltes vegades pot ser que desitgem que arribi i pel contrari no hi ha manera, però també pot ser a l'inrevés, que arribi i aquest no sigui el moment.

Anem al supòsit de que per diferents raons no sigui el moment.
Et quedes embarassada i què fas? Segueixes endavant? O pel contrari decideixes interrompre aquest embaràs no desitjat?

He dit que parlaria de vida. Ja que crec que parlar d'avortament també és parlar de vida. De la vida de la dona. De la construcció d'aquest camí del qual us parlava. Crec que si portes a terme un avortament és per poder construir una vida. La vida que tu has decidit que sigui així i no d'una altra manera.

Moltes vegades hem llegit la frase que qui decideix el què fa amb el meu cos sóc jo. Doncs amb la meva vida també. Crec que hem de ser nosaltres les que decidim què volem fer i cap a on anar. Per això crec que podem parlar de despenalització de l'avortament a nivell jurídic però potser no tant a nivell personal.

Al nostre país hi ha vigent una llei orgànica que va entrar en vigor el juliol de 2010. Tot i que amb l'aprovació d'aquesta llei la dona va fer un gran pas endavant crec que encara queda feina per fer. Pel que fa a la llei actual hem de tenir en compte diferents factors que des del meu punt de vista ens jutja aquesta suposada llibertat que tenim com a dones.

En primer lloc cal saber que si ets menor has de fer tots els tràmits junt amb el pare, mare o tutor legal. I en el cas de siguis major d'edat tampoc ho tens gens fàcil.

Crec que el primer pas i potser el més difícil és el de prendre la decisió. Segurament t'hauràs d'afrontar tu sola a dubtes, pors, sentiments contradictoris....
Aleshores un cop presa la decisió de tirar endavant comença un llarg recorregut fins a poder arribar al punt final.

Pel que m'he pogut informar es poden prendre dos camins, la sanitat privada o la pública. Pel que he llegit si tries la sanitat privada el recorregut serà més curt, per això moltes dones trien aquest camí.
Si parlem de sanitat pública el primer pas serà adreçar-te al teu CAP i allà demanar informació al teu metge de referència. En aquest moment el personal mèdic et demanarà que tornis a reflexionar la teva decisió durant uns dies.
Cosa que crec, que arribat aquest punt, ja farà dies que hi hauràs pensat i repensat.
Després si encara penses en tirar endavant la teva decisió hauràs de tenir en compte que no tots els hospitals de la xarxa pública estan preparats per fer un avortament. De manera que moltes vegades et derivarà cap a una clínica privada. Et donaran un llistat i aleshores hauràs de decidir on el vols portar a terme.

Segur que en aquest trajecte encara et trobes amb molts més entrebancs que et facin dubtar del camí que has decidit triar. Per això crec que encara que es pugui parlar de despenalització a nivell jurídic hi haurà moments molt complicats, com pot ser haver-ho d'explicar davant de tercers, de donar tantes explicacions sobre les raons de la teva decisió.... Que et poden fer sentir jutjada encara que no sigui davant d'un tribunal.

Per això, i tornant al camí que tractem per anar dibuixant la nostra vida, crec que ens han posat un entrebanc ben gros. Crec que en aquest cas poder tirar endavant pel nostre camí serà tan complicat com una cursa d'obstacles.
I tot això, no ho oblidem, sense perdre temps ja que ha de ser abans de la setmana 14 de gestació. Ja que sinó hauríem de parlar en uns altres termes.

Per això crec que encara ens queda molta feina per fer. Perquè com a dones puguem anar creixent i traçant el nostre camí. Sempre buscant la llibertat.
Que les nostres llibertats individuals ens ajudin a créixer com a poble.