Encarna Honrubia, secretària de la Dona ERC-Vallirana.

Expliquem la història

Un dels trets més distintius de la diada de Sant Jordi és la llegenda, que tothom sap. Cada 23 d’abril proliferen representacions de tota mena que l’expliquen, se n’editen llibres infantils i també és ben present en la nostra història de l’art. Però la llegenda de sant Jordi és un relat que té gairebé 2.000 anys d’història i que en tots aquests anys ha estat notablement desvirtuada. Arrenca amb les persecucions cristianes durant l’imperi romà, i hi intervenen les croades, un dels llibres més difosos de l’edat mitjana i el folklorista Joan Amades

Per una banda, hi ha la vida del sant, un militar romà del segle III d’origen grec convertit al cristianisme i mort en martiri per no haver volgut abjurar de la seva fe. Tot i que la historicitat del personatge és molt discutida, els fets van passar a l’Orient Mitjà i se’n va estendre el culte tant entre el cristianisme com en l’islam. Amb l’arribada de les croades del segle XII, els soldats el van agafar per referent i, en tornant als seus regnes europeus, se’n va expandir el culte. Això explica per què sant Jordi és el patró de Catalunya però també de més indrets, com ara Anglaterra, l’Aragó o Portugal.

Tanmateix, la llegenda en què s’inclouen els episodis de sant Jordi, el drac i la princesa no va aparèixer fins al segle XIII, dins de la Llegenda àuria. Aquest llibre, escrit pel frare dominic Iacoppo da Varazza, va ser un autèntic best-seller medieval.

És una obra hagiogràfica on s’expliquen les vides de més d’un centenar de sants, entre les quals hi ha la de sant Jordi.

L’altre gran estudiós que va documentar la llegenda de sant Jordi va ser el folklorista Joan Amades al Costumari català. La versió que va aplegar al segle XIX té un seguit de trets que són únics de la versió catalana, fruit d’un lent procés d’adaptació que va durar segles. El primer és la localització: el nostre relat no passa a Silene (Líbia), on el va situar Iacoppo da Varazza, sinó a Montblanc, i en algunes versions, a Rocallaura. I el segon matís és que la nostra tradició oral explica que, una vegada mort el drac, les gotes de sang que arribaven a terra es convertien en un roser que floria amb profusió i del qual el cavaller va agafar la flor més formosa per obsequiar la princesa abans de desaparèixer.

La transformació, en clau feminista

Santa Jordina, una nova heroïna que desafia la tradició

Aquests darrers anys ha aparegut una tendència nova, diferent, feminista. Santa Jordina.

‘Les noies ja no volen ser princeses, les noies a la literatura infantil i juvenil, com també a la vida real, es volen menjar el drac’, deia ara fa un any Gemma Pasqual en un article a Vila Web. Les coses han canviat i molts dels contes més tradicionals han acabat desfasats. Aquesta setmana n’hem tingut un exemple ben clar en la polèmica arran de la retirada de dos-cents contes considerats sexistes de la biblioteca de l’escola Tàber de Barcelona. La Comissió de Gènere de Pares i Mares, conjuntament amb l’Associació Espai i Lleure, van decidir d’analitzar els contes als quals tenien accés l'alumnat de l’escola. Finalment, en van retirar un 30% perquè consideraven que reproduïen patrons sexistes i estereotipats i que no ajudaven a fomentar la igualtat de sexes. Hi havia històries tan emblemàtiques com la llegenda de Sant Jordi o la Caputxeta Vermella.

Però on és el límit? S’han d’amagar els contes tradicionals? O s’han d’impulsar nous referents? Majoritàriament, les editorials han pres posició vers una direcció, situar la literatura en el context històric, fer-ne una lectura crítica i crear nous referents per a contraposar aquestes històries. Però d’amagar-les, mai. És el cas de l’editorial Cuatro Tuercas, que es dedica a capgirar les històries tradicionals i adaptar-les al moment present. En la seva proposta, la rateta que escombrava l’escaleta no la mata el gat. S’acaba casant amb una gata i formant una família.

La Galera també té una col·lecció que opta per transformar els contes tradicionals. Tenen una teoria: les llegendes sempre s’han anat explicant oralment de pares a fills. I si ha passat com el joc del telèfon? I si la història que expliquem avui dia no és la real? I si no era la Caputxeta Vermella sinó el Caputxet Verd? I si no eren sant Jordi i el drac, sinó sant Toni i el gat?

Precisament, Sant Jordi és un dels contes que més s’han transformat. Aquests darrers anys és normal de trobar a les llibreries llegendes de sant Jordi en què són les dones qui salven el poble del drac.

Hi ha autors que simplement feminitzen la història. Però la gran majoria va més enllà. N’hi ha que fan que els cavallers no matin el drac, sinó que s’hi facin amics i el reconverteixin al vegetarianisme. Uns altres fan alliberar el drac d’un malvat domador o que la princesa cerqui idees als llibres per descobrir com salvar el poble. O fins i tot hi ha qui converteix el drac en dragona o en un extraterrestre.

Alguns d’aquests llibre son els següents:

• Santa Jordina (la Galera)
• Georgina i la dragona (Editorial Beascoa)
• La Jordina i el drac Parrac (Baula)
• La fantàstica llegenda de la Jordina (Ediciones Oblicuas):
• La revolta de Santa Jordina (Amsterdam Llibres): Lyona i David Fernàndez revolucionen completament la llegenda de sant Jordi

Personalment crec que està bé reinventar-se, i donar un altre visió del lloc que ocupen en el segle XXI, les dones i les homes. Les dones hem guanyat  drets que abans només pertanyien als homes i encara que queda molt camí per recórrer, és molt important que nenes i nens coneguin la llegenda des de diferents punts de vista. Si més no, perquè els estereotips, no siguin sempre els mateixos.

Això, sense tenir en compte, la valentia de moltes dones, davant les adversitats de la vida i clar que sí, les dones vencen molts dracs. Estic segura que moltes de nosaltres hem guanyat al drac.