Per tal d'atendre el desgavell social que ha significat el Covid19, i en especial l'atenció a les persones més vulnerables, des de l'àmbit feminista s'ha fet una veritable exhibició de propostes que contrasten amb els silencis d'altres moviments socials presumiblement progressistes. És a dir, el feminisme ha plantejat possibles respostes a preguntes que ens han fet veure que no ho tenim tot resolt com ens pensàvem. Com podem atendre les necessitats dels infants que s'han quedat sense el seu entorn social d'un dia per l'altre –escola, extraescolars, familiars sense poder-los visitar...–? I com podem ajudar els pares i les mares a
atendre els fills en aquestes circumstàncies? Com podem ajudar persones migrades amb problemàtiques causades per la manca de documentació que els faciliti rebre ajuts públics? I les dones i els homes trans? En som conscients de les dificultats diàries amb les que es troba aquest col·lectiu en coses tan senzilles com trobar un habitatge de lloguer o en la precarietat laboral a què estan abocats, perquè una bona part de la societat no acaba d'acceptar aquesta realitat?

I podríem continuar amb una bona llista de situacions que requereixen, potser ara més que mai, no solament de l'atenció en la denúncia sinó de la necessitat d'actuar per eradicar molts d'aquests fets que, malauradament, es voldrien invisibilitzar. Més enllà de l'estructura del sistema de cures que permet la nostra societat, el feminisme anteposa les necessitats de les persones per damunt de qualsevol altre debat i això és, senzillament, revolucionari. I parlem de totes les persones, amb totes les seves circumstàncies i diferències, d'entendre-les i d'atendre-les sense prejudicis com caldria en una societat moderna; just això és el que
reclamem a les institucions públiques i a l'administració: el fet de fer-se conscient que el model social actual és, i ha de ser, divers i que tots els ciutadans i totes les ciutadanes han de gaudir del suport públic d'acord amb un model d'equitat. Fer República també és entendre el que això vol dir.

Conceptes recentment apareguts, en el debat social sobre les estructures socials del món modern, han de ser interpretats com a elements indispensables de l'anàlisi que cerqui les solucions imprescindibles i no només com a floritures textuals que queden bé en una ponència. Un exemple d'això és el que es coneix com la interseccionalitat (un concepte introduït el 1989 per l'activista i acadèmica Kimberlé Williams Crenshaw), que manté el criteri que les conceptualitzacions clàssiques d'opressió social –com ho serien el racisme, la transfòbia, l'homofòbia i tota la resta de prejudicis basats en la intolerància– no actuen mai de
manera independent, sinó que formen un sistema interrelacionat on, sovint, un prejudici sempre ve acompanyat d'un extens catàleg d'altres prejudicis. Dit d'una altra manera, les persones intolerants difícilment ho són a una sola cosa: aquells que són racistes molt probablement també seran transfòbics. Ens trobem que la desigualtat social basada en el prejudici a una forma d'entendre la vida, que sempre és diferent a la dels propis intolerants, genera una injustícia sistemàtica d'una base multidimensional. Normalment, en les societats heteropatriarcals com ho és la nostra, ens trobem amb una jerarquia racialitzada composta, majoritàriament, per homes amb un sistema de creences profundament arrelat en el nostre inconscient col·lectiu al qual li costa interpretar, per exemple, qüestions de gènere que
s'apartin del tradicional rol d'home i dona. Les persones trans patim directament aquesta situació diàriament.

I ara tornem al principi, sabent tot això... com es fa l'abordatge de tot aquest plantejament del sistema de cures si tenim un ordre social estructurat amb base a l'heteropatriarcat, que és qui gestiona a la seva manera i forma una visió social basada amb estructures de poder només pensades per homes? Podem fer aquest treball amb una mirada de gènere inclusiva, plena i completa? Doncs, és evident que no. I just en aquest moment del debat hauríem d'introduir el concepte de feminisme decolonial, especialment en la tesi de l'Alícia Gil Gómez, però això ja seria camp per un article diferent que em comprometo a fer més endavant.
Voldria acabar aquest escrit recordant que el 28 de juny celebrem el dia internacional de l'Orgull LGTB, que ara ja hauria de ser LGTBIQ, i que en tot això que hem anat desgranant a l'article sobre l'atenció i les cures que ha aportat el moviment feminista no hem d'oblidar que som dones totes i que, totes nosaltres, participem en la solució a aquestes preguntes ja sigui en espais feministes inclusius com en àmbits LGTBIQ+ que s'han anat formulant per fer, de la nostra, una societat més justa i més lliure.

Fina Campàs Ferròn