FINA CAMPÀS I ROSA MARIA MARISTANY  Trans* BaixPower & Roses de Sant Feliu

Què és una persona Trans?

Aquella que no se sent conforme amb el gènere que li han assignat al néixer.

            Rosa  M.: Als 8 anys em vaig adonar que no em sentia identificada amb els òrgans masculins que tenia , tot i que no sabia realment què em passava. Vaig tenir una     infància i adolescència amb totes les imposicions patriarcals, era el noi de la casa i    les germanes feien les feines, érem una  família CIS... heteropatriarcal pura i dura.    Ara tinc 60 anys i he fet un trànsit que ha durat molts anys, amb 3 regressions im-    portants per la pressió social.  Al final, em vaig operar per fer la reassignació geni-     tal i ara estic tal i com m’hagués agradat ser. M’hagués agradat ser així des de fa    anys.

L’orientació sexual és diferent de la  diversitat de gènere —el gènere sentit per cadascú—. Per a les persones trans, el seu eix fonamental és aquest trànsit de gènere. Això no implica que la seva tendència sexual hagi de ser heteronormativa, però com sovint estem sota el paraigües LGTBI, se sol confondre. Hi ha tota una diversitat de transgenerismes i cada un d'aquests pot tenir la seva orientació sexual. Paraules com  travesti, crossdresser, transsexual, transgènere o queer, ens han estigmatitzat molt. Una persona és trans quan agafa un rol de vida del gènere "sentit"; llavors, si és d'un transgenerisme o d'un altre i tindrà uns comportaments o uns altres. 

Com a exemple, en el nostre sector s’utilitza cada vegada mes el llenguatge amb gènere neutre —totis  o ellis, en lloc de tots/totes o ells/elles—, perquè hi ha gent que no s’identifica amb un sistema binari —home/dona—, sinó amb un sistema indefinit. Algunes també podem fer una fluctuació de gènere. La visió que la societat té de nosaltres és, sempre, des d’una perspectiva binarista heteronormativa; hi ha moltes trans femenines heteronormatives, que busquen un home, però què, amb el temps, se n’adonen que qui millor les entén són les dones i llavors diuen que són lesbianes, quan en realitat creiem que és una bisexualitat forçada.

Seguim sent trans.

            Rosa  M.: Jo sóc una TRANS VISIBLE, la meva expressió de gènere és femenina,       però,  si no em coneixes, no hi veus una dona. Per tant, TRANS és una etiqueta auto   imposada per aquesta manca d’invisibilitat. Sovint, ens identifiquen amb el sexe      assignat i no amb el sexe sentit, sobretot a les dones  trans.

Quan us podeu canviar el gènere al DNI?

La llei del 3/2007, feta pel PSOE, diu que has de portar un informe mèdic i psiquiàtric conforme estàs fent un tractament hormonal des de fa dos anys, encara que no estiguis operada. Se li fa la petició al fiscal i cada jutge interpreta aquesta llei. Normalment, és ràpid, en uns dos mesos ja te’l pots canviar. Ara estem treballant per formalitzar una Llei Trans.

En menors, aquest tema es complica, perquè han d’anar amb un nom i un sexe —binari— al DNI que no és el seu sexe sentit. Algunes fiscalies utilitzen un “nom adoptat o sentit”, que fan que es canvií el nom, però no el sexe.

La cirurgia està ben resolta? És eficaç?

Aquesta és la gran diferència entre homes i dones trans.

Les dones, abans de ser operades, hem de prendre antiandrogens i estrògens i, quan ens operen, hem de prendre estrògens per sempre —això són les teràpies hormonals—, tampoc ens treuen la pròstata, perquè segrega una mica de líquid seminal que lubrica l’exterior de la vagina, però la nostra pròstata és afuncional i està atrofiada. Sortosament, podem dir quetenim una cirurgia exitosa. En canvi, pels homes no està prou ben desenvolupada i és molt cara i conflictiva. Això fa que ells facin uns relats negant el fet de sentir-se homes.

Com justifiquen no poder tenir una mecànica sexual masculina?

Doncs, per a ells, el sexe està al cervell i no als genitals. Els homes trans són molt més invisibles, perquè quan comencen els tractament hormonals fan uns canvis significatius i , visualment,  no es nota.

Les dones transsexuals que passem per la cirurgia arribem a una coherència del nostre sexe sentit amb la genitalitat que tenim.  Tenim una sexualitat efectiva i bona. Sovint, però, fem "portes giratòries": mentre érem en trànsit, mentre érem transgéneres, teníem genitals masculins i una sexualitat femenina dins un esquema de mecànica sexual masculina, però quan ens operen, la nostre mecànica canvia substancialment. Això fa que moltes persones transsexuals tornin al binarisme d'anar a buscar aquest encaix. Moltes dones transsexuals que comencen joves son més invisibles i no volen ni dir ni que els ho diguin que són trans, perquè tenen un punt molt elevat de feminització.

Què em podeu explicar dels menors trans?

En general, ens adonem que som trans molt aviat. Avui en dia, amb els menors, els pares ja fan un coaching, hi ha associacions de menorstrans, però no hem d’oblidar que són pares CIS que acompanyen els seus fills trans i volen posar-se com abanderats i es col·loquen a llocs on es debaten temes trans, sense tenir una visió global. Això va ser un problema pel protocol de salut trans amb el tema de menors, va ser molt complicat. Els pares de menors trans “ens estan substituint” donant unes explicacions del trans sense ser trans, projectant en els seus fills.

Les llistes d’espera a la SSsón molt llargues. Més de 6 anys.

            Fina Campàs: Les llistes d’espera són molt llargues, més de 6 anys i cal un pla de     xoc per tal de reduir considerablement els temps d’espera.

Tot i que el nou protocol de salut trans diu que no hi ha una edat màxima per a operar-se, però no és cert, o caldria posar-ho en dubte, ja que a més edat pot ser més complicat perquè i, dins del protocol de salut trans, hauria de contemplar aquestes situacions que presenten algunes persones de certa edat, perquè no hi ha cap cirurgià que operi a majors de 65 anys. La qualitat de la cirurgia aquí és acceptable, però molt millorable. Volem una cirurgia de qualitat i que els cirurgians disposin de més recursos per tal de guanyar en qualitat i es garanteixin les expectatives de la persona. De la nostra en diuen cirurgia “estètica” i això és molt discutible. Necessitem gent coneixedora de jurisprudència i de dret sanitari, que poguéssim canviar “estètic”, ja que la nostra situació es soluciona mitjançant la cirurgia. Tot això s’ha de fer en concordança amb el Col·legi de Metges i falten interlocutors. De moment ningú opera sense un diagnòstic de Disfòria de Gènere.

El 85% de les dones transsexuals hem tingut pensaments suïcides per les llargues llistes d'espera, que ens obliguen a tenir una patologia depressiva. Necessitem 9000€ una sola vegada a la vida per a operar-nos i se'ns nega, per falta de pressupost. Ens falta la quota d'estar dins aquests espais, a diferencia dels gais i de les lesbianes, que estan molt introduïts a totes les administracions.

Teniu algun protocol de salut específic per a persones trans?

La Fina va ser coautora del protocol de Salut Trans, que dóna cobertura medica i hormonal. Va ser avalat pel Conseller de Salut Toni Comin i, a partir d'aquí, es munta el servei TRANSIT com a referent, però deixant operativa la UIG de l’Hospital Clínic. Les persones transsexuals no tenim la cobertura que necessitaríem com més endocrins, mes cirurgians —post i pre—, hem d’aprendre la nova sexualitat desprès de l’operació i només ens ensenyen exercicis de dilatació, perquè el canal vaginal no se’ns tanqui, però faltaria acompanyament de salut sexual. Per a totes aquelles persones que vulguin operar-se, o bé que estiguin a punt de fer-ho, i, sobretot, després de l’operació, aquest acompanyament hauria d’estar homologat des de CatSalut. Hi ha organitzacions que fan acompanyaments a les dones trans acabades d’operar, però son iniciatives privades.

Fa uns dies vam inaugurar el SAI —Servei d’Atenció Integral— de Sant Feliu. El SAI ve d’un conveni amb l’àrea d’Igualtat de la Generalitat, ells han creat una xarxa de SAIs.

Que fan els SAI?

            Fina Campàs: A través de la llei 11/2014 defensen les incidències legals a més de tot el que té a veure amb agressions, tan homofòbiques com transfòbiques, aplicant el règim sancionador de la llei 11/2014. També entren en temes laborals per la seva condició de gènere i orientació sexual. Assessoren i fan derivació medica i, encara    si cal, fan formació i interaccionen amb altres serveis de l’ajuntament i del teixit    associatiu.

El metge del CAP deriva cap a TRANSIT, si és que l'hi ha arribat o té la instrucció del Departament de Salut,  on fan una valoraciópsicosocial de la persona. L'autodeterminació de la persona. Les hormones es venen sense recepta mèdica i moltes dones trans s'autohormonen, amb greus conseqüències i efectes secundaris. Un dels objectius de la constitució de TRANSIT va ser acabar amb l’autohormonaciói el tràfic d’hormones. Actualment no hi ha una medicació especifica per a les persones trans, els fàrmacs són per persones CIS —gent que ha nascut amb uns genitals i estan en concordança amb el seu gènere sentit—.

El 0.03% de persones del mon som trans i els laboratoris no es gastaran diners en fer hormones per a trans, és un tema econòmic. La Clínica Mayo dels USA i una associació de trans de Ohaio, tenen informes que passen desapercebuts segons els quals persones operades desprès de 13 anys i amb tractament hormonal continuat desenvolupen càncer a l’interior de les neovagines. Ha crescut exponencialment des de fa 10 anys, el resultat és que  les persones transsexuals vivim 5 anys menys.

El problema ve quan desenvolupem un càncer a la neovagina, anem al metge i quan ho veu ens diu “qui t’ho ha fet, que t’ho arregli”. Hi ha  un protocol de salut trans instruït, però la realitat és que no estem “dins els esquemes” que tenen ells. Alguns ginecòlegs fan una “objecció de consciencia”, no ens toquen, perquè no pensen que tenim una vagina. Altres doctors, simplement per desconeixement absolut d’aquell òrgan, tampoc volen tocar-nos. Ens treuen el dret a l’atenció mèdica!

Des d’ un ajuntament petit, què s’hauria de fer si se’ns presenta una persona trans?

Si tingues un servei SAI, ajudaria a posar la persona en contacte amb altres persones del mateix col·lectiu. Sinó és així, si no tenen un SAI, caldria buscar associacions que facin aquesta feina. La nostra associació és per a fer xerrades, donar visibilització i feraquests acompanyaments. Si la persona està sola, sense famílies ni cap suport, hi hauria d'intervenir o ajudar Serveis Socials.

Amb els vostres problemes quotidians, què demanaríeu o de quina manera se us podria ajudar des del Consell Comarcal?

Estem fent xerrades acordades als instituts, primer als mestres i, potser, desprès a pares i alumnes. I posaríem  unes pelis tipus “El vestido nuevo”. Voldríem fer xerrades als CAP, als metges, invertir en educació sobre la diversitat en tots els àmbits i professionals, invertir en sanitat trans —des de pediatres fins a geriàtric per a persones trans—. Tot el que tingui  a veure amb el cicle vital de la persona trans, s’ha d’anar creant. També ens agradaria treballar en el model laboral o de justícia… són estructures que encara ens falten.

Us sentiu part de la lluita feminista?

Un dels punts combatius del moviment trans és aquest encaix dins el moviment feminista.

Dins el feminisme hi ha dones que no ens accepten, perquè no ens veuen com a dones. Però al 5è Congrès de la Dona del Baix Llobregat, que es va fer a Castelldefels, vam aconseguir entrar a les actes. El nostre món natural és l’espai feminista, som dones, vivim com a dones, ens sentim dones i tenim una mecànica sexual de dones, per tant som dones.

Dins les RADFEM (Radicals feministes) n’hi ha les TERF, que són transfòbiques i cal recordar que són unes 200.000 persones a tot l'Estat.

Demanem el dret a SER, a ser reconegudes, busquem la normalitat, a banda de la sexualitat. Però, ens ajunten amb LGTBI, perquè som col·lectius segregats tot i que ells defensen la orientació sexual i nosaltres defensem la nostra identitat de gènere.

Ainoa Olza | Secretària de la Dona Baix Llobregat i l’Hospitalet |  Febrer de 2019