Opinió

25 de novembre, el dia que no hauria d'existir

Avui 25 de Novembre és, malauradament, el Dia Mundial Contra la Violència Masclista. I dic malauradament, perquè aquest dia no hauria d’existir.
A la nostra comarca del Baix Llobregat, les dades del segon trimestre del 2018 mostren una lleugera disminució de les denuncies per violència masclista respecte l’any 2017. Tot i això,  segons l’Observatori Comarcal del Baix Llobregat es van registrar 564 denuncies, 38 homes han estat condemnats i 10 han estat absolts. Són dades que no haurien de ser, intolerables en una societat occidental del segle XXI.
Avui, milers de persones sortirem al carrer a les  manifestacions i concentracions, als actes de sabates vermelles o a les curses que es faran arreu del territori per demanar, per exigir, que s’aturi aquesta barbàrie. Prou assassinats. Tots i totes tenim la responsabilitat d’estar alerta sempre, dia a dia, d’ajudar aquestes dones, de denunciar si ens assabentem d’algun cas, de no girar la cara, perquè aquest és un problema social que haurem de resoldre des de la consciencia col·lectiva. La violència de gènere o violència masclista té moltes i diferents formes. Moltes d’elles socialment consentides i, fins i tot, quotidianament normalitzades, tot i que la més visible per a tothom és la violència física en tots els seus graus, fins arribar al feminicidi.
La violència masclista consentida socialment ens la trobem cada dia en el llenguatge sexista, en els micro masclismes, en la publicitat sexista o els acudits i els mitjans de comunicació. El fet que una dona no pugui anar tranquil·la pel carrer, de dia o de nit, vestida com vulgui perquè te por, tot això és violència masclista.
Altra cosa, igualment reprovable, és la violència masclista dins la parella. La majoria pensem que mai ens passarà a nosaltres, però la violència masclista afecta a tot tipus de dones i de totes les classes socials. Dones fortes i preparades que cauen en aquest parany, que acaben perdent completament la seva autoestima i la capacitat de defensar-se, de protestar, de denunciar, de demanar ajuda, fins al punt de quedar “anul·lades”. Dones que acaben normalitzant la situació i sentint-se culpables per quelcom que creuen que han fet, però que tampoc saben què és. I sí, encara que no ens ho creiem, ens pot passar a totes en algun moment de les nostres vides. Al principi de la relació, l’home sol ser encantador, amable, carinyós, atent... i gelós, però aquests gelos  s’interpreten incorrectament com a amor (malentès amor romàntic) tan per l’home com per la dona. Poc a poc, gairebé sense que la dona se n’adoni, l’home exerceix un control sobre ella, mitjançant el qual aconsegueix un aïllament social i familiar total de la víctima; i, per tant, l’oportunitat d’ajuda d’aquesta, o si més no, l’oportunitat que la víctima vegi altres realitats que podria viure ella també. Aquest control, és violència masclista, a l’igual que ho són els insults, les amenaces i les humiliacions, o culpabilitzar a la dona de la falta de control de l’agressivitat de l’home, fins a “fer-li creure” que és per culpa seva que ell es comporti així.
Moltes dones, en un instint de supervivència física, però també mental, minimitzen el que ha passat mitjançant la seva auto culpa i responsabilitat, amb l’esperança que no passi més, que canviarà, que mitjançant el seu “bon comportament” ell deixarà de ser agressiu. De cara enfora els agressors segueixen sent encantadors i això fa que l’entorn sociofamiliar de la parella no presti atenció a alguns primers símptomes, segurament gairebé imperceptibles i, per tant, que ningú pugui ajudar la víctima, almenys al principi.  I la dona, sovint per vergonya, perquè els van minvant l’autoestima, per por i per no saber què ni com fer, aguanta i fingeix davant la família i l’entorn social. I si la parella té fills, que viuen aquesta realitat agressiva i violenta, tan física com verbalment dins la família, creixen normalitzant la violència i sovint, quan son adults, l’exerceixen o la pateixen.
És molt important que les dones que pateixen la violència de gènere sàpiguen on demanar ajuda, on i com denunciar i quins son els ajuts que poden tenir per sortir d’aquesta situació en què estan immerses. Existeix la Llei integral contra la violencia de gènere 2004, que s’acompanya de penes majors si agredeixen a les seves parelles o ex parelles. El  telèfon 900900120 24h tots els dies, importantíssim saber que no queda registrat al mòbil i tot es confidencial. Per agressions el telèfon 112, la policia o jutjats especialitzats en violència domestica. Els Ajuntaments, les associacions especialitzades  i la Generalitat tenen serveis per ajudar aquestes dones. Denunciar és basic per ajudar la víctima i que l’agressor s’allunyi d’ella, però també és el principi d’un periple per a les víctimes a través del sistema judicial, on sovint se senten elles mateixes jutjades, desprotegides, deshumanitzades, on no se’ls explica el procés penal pel qual hauran de passar, i on sovint se li dóna molt poca importància al seu procés de recuperació personal.
És a la víctima a qui hem de donar tot el suport, entendre-la, acompanyar-la, ajudar-la i no culpabilitzar-la o qüestionar-la per no haver sortit abans de la situació; però, es clar, la justícia que tenim, a l’igual que la societat, és masclista. Crec, que com a societat, ens hem de preguntar què ens passa? Cóm pot ser que davant un cas de violència girem la cara i no fem un exercici d’empatia? Per què no imaginem la nostra mare, les nostres germanes i filles en aquesta situació? És això el que volem per a nosaltres? Per a les nostres filles? És així com ens agradaria que els altres actuessin si ens passes a nosaltres? És així com eduquem els nostres fills?
I davant d’aquesta situació, tot i que tinc clar que el canvi passa per l’educació en tots els seus àmbits, no tinc una resposta simple. Però sí veig que els i les adolescents i els i les nenes estan rebent diària i contínuament un munt d’imputs negatius en aquest sentit. Mitjançant les series, els llibres, etc, es venen als i a les adolescents que el noi  “malote” (paraula que s’ha posat molt de moda) és el que agrada, el qui té èxit social, i s’estableix una relació directa entre els gelos i el control de l’altre amb l’amor. Sinó, fixem-nos en el grandíssim èxit (mundial) del bestseller AFTER, on es normalitza una relació totalment tòxica i malaltissa de possessió, control i sotmetiment entre una parella d’adolescents. O les pel·lícules com Crepúsculo, on la protagonista depèn de la protecció i el control total del protagonista per a sobreviure, i on ella no decideix res. Les cançons de reggeton, que estan tan de moda i que canten fins i tot els més petits, humilien i maltracten la dona. Les pel·lícules de Disney ens fan creure que les dones necessitem els homes per viure. La gran pel·lícula de la “ alliberació sexual de les dones”, les 50 ombres de Grey, en realitat és masclista i humilia, maltracta i sotmet la dona utilitzant-la, aïllant-la i dominant-la.
Tots aquests exemples, estan de moda, agraden a molta gent, i son consumits per adolescents que estan encetant la vida “de parella” i, per tant, poden extrapolar-ho a la seva vida real, normalitzant el control, el domini i l’agressivitat com a sinònim d’amor i èxit. L’escola hauria de ser un lloc on educar-se en el respecte i és cert que en molts centres es tracta, a través de la literatura, la problemàtica de les relacions entre adolescents. Un exemple interessant a conèixer és la trilogia de la Xènia, de l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, que es llegeix a molts instituts catalans. Llibres com aquests ajuden a entendre cóm i què fer davant relacions que semblen positives, però que, en el fons, són tòxiques. Els llibres, al marge del gaudi de llegir-los, també eduquen i poden fer molta feina per avançar en desmuntar aquesta xacra social de la violència masclista.
Així que, despertem. Estiguem molt alertes, eduquem, desmitifiquem i ajudem a revertir aquesta situació entre tots i totes!
 
Ainoa Olza Garcia
Secretària de la Dona ERC Baix Llobregat i l’Hospitalet
25 Novembre 2018